diumenge, 18 de novembre del 2012

   فتوى
 Lectora o lector: s'ha disposat una fàtua sobre aquest bloc
que l'ha deixat en silenci,
nogensmenys potser despertarà d'aquest letarg
però potser ja dorm el son dels pocapenes.
Perquè encara que només el Totpoderós sap la sentència final
ja ni els captaires volen els seus cartrons per cobrir-se
del fred més inclement:
 fuig, doncs, d'aquest basar del pecat, tu, que encara pots.
 

dimarts, 6 de novembre del 2012

FELLINI 8 ½ (Otto e mezzo) (1963)


FELLINI 8 ½ (Otto e mezzo) (1963)
Dirigida per Federico Fellini

Interpretada per:
Marcello Mastroianni, Claudia Cardinale, Anouk Aimée, Sandra Milo, Rossella Falk, Barbara Steele, Mario Pisu, Guido Alberti, Madeleine LeBeau, Caterina Boratto, Annibale Ninchi, Giuditta Rissone, Eddra Gale, Tito Masini, Nadine Sanders, Georgia Simmons, Hazel Rogers, Riccardo Guglielmi, Giulio Paradisi, Maria Antonietta Beluzzi, Polidor, Maria Wertmuller, Rossella Como, Nino Rota.

Durada: 140 min
Música: Nino Rota
Guió: Tullio Pinelli, Federico Fellini, Ennio Flaiano, Brunello Rondi
Fotografia: Gianni di Venanzo


Sinopsi argumental:
Guido, un director de cinema famós travessa una crisi de creativitat, malgrat això, intenta fer una nova pel·lícula, en què recorda els fets més importants de la seva vida i les persones que l’han envoltat, dins d’un clima on es difon el límit entre la realitat i la fantasia.


CENTRE DE LECTURA
Cine club

Cicle “Il cinema italiano, un cinema da tener occhio”

Reus, 7 de novembre de 2012
2/4 de 8 del vespre
 

Federico Fellini va néixer a la petita ciutat italiana de Rimini el 1920 i va morir a Roma el 1993. La seva vida a Rimini, l’escola, els seus amics, i la descoberta de Roma es reflectirien després en les pel·lícules. Malgrat això, sempre va dir que no era la memòria la qui dominava les seves obres, sinó la invenció i el plaer de narrar. Des de sempre va mostrar passió pel cinema, però la seva vida s’encaminava al dibuix, al retrat i a l’escriptura en diaris i revistes. 
A principis de 1939 es va traslladar a Roma, amb el pretext d'assistir a la Facultat de Dret, però en realitat el que volia era dedicar-se al periodisme. Escriu en revistes satíriques, treballa com a caricaturista polític, i dibuixa. Guanya diners, aconsegueix bones ofertes de feina, coneix personatges notables, col·labora amb algunes pel·lícules i escriu guions i gags. També entra a col·laborar com a escriptor radiofònic a l’EIAR (Ente Italiano Audizioni Radiofoniche), on signa nombrosos guions i presentacions de programes de música. És en aquest context on comença una relació emocional i artística amb Giulietta Masina, que esdevindrà la seva companya inseparable. Un altre actor que apareix constantment als seus films és Marcello Mastroianni, gran amic del director.
Va debutar com a director, juntament amb Lattuada, amb Luci del varietà (1950), el món de la faràndula i la seva decadència, però el seu debut absolut és a Lo sceicco bianco (1951), sobre la vida d’una parella a Roma. En aquesta època va conèixer Nino Rota, el músic amb qui col·laboraria la resta de la seva carrera. El gran èxit internacional arriba a Fellini gràcies a la pel·lícula La strada (1954), sobre el tractament de la gran urbs de Roma i l'ambient del circ i els gitanos.
Com a director cal destacar, entre moltes: Le notti di Cabiria (1957), història d'una prostituta i els seus anhels; La Dolce Vita (1960), un dels títols més famosos del cinema europeu dels 60; Fellini 8 ½ (1963), la crisi d’un director de cinema i el seu món; Giulietta degli spiriti (1965), amb l’ús del color com a element expressiu i simbòlic; Amarcord (1973), la infantesa, la família, la classe obrera, la misèria i la mentalitat de la "Itàlia profunda"; E la nave va (1983), òpera i cinema d'època; Ginger e Fred (1986), amb referència als ballarins, etc.
Va obtenir molts guardons, entre els quals premis al Festival de Canes (Intervista, Roma, La Dolce Vita), al Festival de Venècia (Lleó d’Or a la carrera; Lleó de Plata a La Strada i Els inútils), i quatre Òscars a la categoria de Millor pel·lícula de parla no anglesa (Amarcord, Fellini 8 ½, Les nits de la Cabíria i La Strada). Tot i els premis, Fellini no ha guanyat mai l’Òscar individual a millor director.
Hi ha tres moments en la filmografia d'aquest director:
  • Un constant apropament al corrent neorealista italià dels 40 i 50.
  • El reconeixement internacional i la conquesta dels cinemes de tot el món.
  • L'època de maduresa, marcada pel seu distanciament amb la crítica i per la seva pèrdua de rendibilitat de mercat.

Fellini 8 ½ és una de les grans pel·lícules de la història del cinema que en va inspirar moltes altres de posteriors.
L’estil del director barreja la fantasia, la malenconia, la visió esbiaixada de la realitat, les imatges barroques, els somnis, el pensament, la sàtira i la solitud de l’home davant el món. Fellini ni afirma ni nega que l’argument de la pel·lícula siguin seqüències autobiogràfiques, malgrat que molts crítics ho han entès així.
En general, s’accepta que hi ha un punt d’inflexió en l’obra de Fellini, que recau justament en la pel·lícula Fellini 8 ½. Hi ha una primera etapa vinculada al neorealisme i una segona marcada per una fórmula més barroca, més abstracta, sense argument clàssic, i amb referències i metàfores que se’ns escapen a la primera visualització. És un estil creatiu que ha fet aparèixer l’adjectiu ‘fellinià’ quan ens referim a un estat delirant, frenètic o incontrolat.
Després de 7 pel·lícules i un curt, nomena aquesta Otto e mezzo. És a dir, el títol fa referència al lloc que aquesta pel·lícula ocupa en la seva filmografia: és el film número 8; i el mig es refereix a un curt.
La història de Fellini 8 ½ comença quan el protagonista, Guido Anselmi (Marcello Mastroianni) de 43 anys, un director de cinema d’èxit, passa una temporada en un balneari per reposar i perquè té una crisi que l’angoixa i que no deixa que desenvolupi correctament la seva feina de director.
Fer una pel·lícula sense saber com fer-la comporta un drama al personatge. És com un escriptor amb un full de paper en blanc davant seu, incapaç d’emplenar-lo, o com un pintor davant la tela que no sap com acolorir. En començar la direcció de la pel·lícula, Fellini no sabia ben bé quina professió tindria el protagonista, perquè una crisi existencial, de valors, de feina, creativa o artística, la pot tenir qualsevol, sigui director sigui advocat o cambrer.
Vol dirigir una pel·lícula, però no se’n surt, i tot el que fa per aconseguir-ho constitueix la trama. S’enfronta als problemes quotidians, els problemes materials, els contratemps, la premsa i l’estrès. La impotència davant la manca de creativitat és precisament el seu fil argumental. La crisi provoca que surtin a la llum els seus secrets, les incerteses, els personatges que el persegueixen: el guionista, el productor, la dona i l’amant. I s’encomana als somnis per abstreure’s. Així, el seu món de records i fantasies s’intercala en la realitat, que es torna confusa i delirant. El resultat és una obra d'art amb un gran Mastroianni i una impecable fotografia.
Fellini 8 ½ va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i Òscar al millor vestuari, i en una enquesta del British Film Institute del 2002 feta a directors de cinema va sortir elegida com la tercera millor pel·lícula de la història.

Ció Munté

 

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Ho trovato questo

Ciao, compagni!

Ho trovato un materiale didattico di Rai Scuola. Vi mando il link se si può usare per fare i compiti:

http://www.raiscuola.rai.it/articoli/federico-fellini-8-e-12-trama-e-analisi-del-film/6481/default.aspx

Ci vediamo venerdi! 

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Federico Fellini – schema divisione lavoro per il 2 novembre


Federico Fellini – schema divisione lavoro per il 2 novembre

*         F. Fellini:
-          biografia (p. 4) Francesca
-          filmografia (p. 8) Francesca
*         Il cinema di Fellini (p. 9) - Ton
*         Sinopsi); (p. 12)
-          (8 e ½) - Victor
-          (Amarcord)
*         Rassegna stampa (p. 13)
-          (8 e 1/2) - Enric
-          (Amarcord)
*         Fellini ha detto... (p. 15 e 16)
-          (8 e ½) - Ciò
-          (Amarcord)
*         presentazione del regista, (vedi p. 3)
*         Presentazione del film
-          (8 e ½) - Luigi
-          (Amarcord)
*         Interviste relazionate con il regista e la sua opera) (p. 17) - Muntsa
*         Presentazione in catalano (pag. 18)
-          (8 e ½) - Ciò
-          (Amarcord)
Altro
Tutti devono scrivere:
Riflessioni personali sui film
L’avventura, e su
Blow-up, entrambi di Michelangelo Antonioni (rispondere al blog, dopo la presentazione fatta al cineclub).

dijous, 25 d’octubre del 2012


BLOW-UP - SINOPSI

Blow-up è un film ispirato ad un racconto dello scrittore argentino Julio Cortázar, il film di Michelangelo Antonioni ritrae il mondo della società consumistica della Londra degli anni sessanta. Le persone scontano la solitudine e l’indifferenza dovute alla mancanza di comunicazione.

La storia è focalizzata su Thomas, un fotografo londinese di moda, che sta realizzando un libro fotografico per completare un servizio giornalistico (sono tutte fotografie di personaggi frequentanti le strade londinesi). Va con l’inseparabile macchina fotografica verso un vicino parco pubblico, dove sorprende una coppia clandestina di amanti: un uomo anziano ed una donna più giovane.

Thomas si allontana, in quanto la donna si accorge della sua presenza e lo insegue. La donna della coppia cerca disperatamente di rintracciarlo scoprendo dove abita per farsi dare la pellicola contenente le foto "incriminate". Pretende di avere il rullino con le fotografie, ma Thomas se ne và con il automobile.

Quando sta solo, Thomas può fare un ingrandimenti della fotografia e osserva una misteriosa presenza, una pistola nel folto degli alberi.

Ciò che importa è il fatto di avere scattato delle fotografie sensazionali. Emozionato della sua scoperta, Thomas chiama subito l’amico editore. Un ulteriore ingrandimento gli rivela così l’imprevisto: a terra gli sembra di intravedere il corpo disteso di un uomo. Nel buio della notte, il fotografo decide quindi di tornare nel parco, dove rinviene effettivamente un cadavere. Il protagonista continua le investigazioni, arrivando sempre più vicino alla verità, ma non la trova.

Nuovamente in il suo laboratorio, Thomas si accorge che nel frattempo qualcuno gli ha sottratto le fotografie e i negativi. Parla con il suo editore per avere qualche consiglio, e nota per strada la donna fotografata nel parco, ma dopo un breve inseguimento in mezzo alla folla finisce per perderla di vista. Il mattino seguente, quando Thomas decide di ritornare nel parco, il cadavere non c’è più.

Nell'epilogo si vede una partita di tennis senza palle né racchette, e osserva la partita “virtuale” che uno di loro sta mimando nel campo da tennis.
http://www.activitaly.it/immaginicinema/antonioni/blow-up.htm
Ció

dimecres, 24 d’octubre del 2012

BLOW-UP. Presentació al Cine Club


BLOW-UP
Dirigida per Michelangelo Antonioni (1966)
Interpretada per David Hemmings (Thomas)i Vanessa Redgrave (Jane)
Durada: 112’

Sinopsi argumental: La pel·lícula és l’adaptació del conte “Las babas del diablo”, de Julio Cortázar. Thomas, un fotògraf del món de la moda, retrata de lluny una parella que s’abraça en un parc de Londres. La dona se n’adona i li reclama els negatius. Thomas es nega a lliurar-los-hi, però en revelar les fotografies s’adona que ha estat testimoni involuntari d’un homicidi.




CENTRE DE LECTURA
CINE CLUB
Cicle: “Il cinema italiano, un cinema da tener d’occhio”
Reus, 24 d’octubre de 2012
2/4 de 8 del vespre



BLOW-UP O EL DESIG D’UNA NIT D’ESTIU D’ANTONIONI
 Blow-Up transcorre a Londres els anys seixanta. Descriu un dia a la vida d'un fotògraf, Thomas, que va un matí a un parc per fer fotos. L'indret és gairebé desert, tret d’una parella que s'abraça i que Thomas fotografia de lluny. La dona, Jane, s’adona finalment de la seva presència i, molt molesta, li reclama els negatius; però Thomas s'escapoleix. Jane el troba a la tarda i Thomas accedeix a donar-li un rodet, però no li dóna el bo. Després, quan revela les fotografies fetes al parc, s’adona per ampliacions successives (blow-up significa «ampliació» en anglès) que ha estat, de fet, testimoni d'un homicidi. Torna de nit al lloc i veu el cadàver que les fotografies li han permet descobrir. De tornada a casa seva, troba el seu taller regirat: tots els clixés i negatius han estat robats. Desemparat, busca el consell d’un amic, que resulta ser debades. Al matí següent torna al parc i llavors descobreix que el cos també ha desaparegut.
Obra d'una gran modernitat, Blow-Up qüestiona les relacions que mantenen la realitat i la il·lusió, a través del recorregut iniciàtic i incoherent d'aquest fotògraf de moda, Thomas, que descobreix, enllà del seu estudi, el gruix d’una realitat que escapa al seu abast.
La pel·lícula aborda també punts més foscos, com és ara, la por de Thomas a la mort. Anant al parc, busca la tranquil·litat i la calma que necessita, i que el treball no li aporta. Però, quan es troba enfrontat sobtadament a la imatge d’una mort que no sap encaixar de cap manera, la seva vida fa un tomb sobtat.
Podríem dir que el cinema d'Antonioni planteja qüestions de to existencialista utilitzant diferents símbols i que trobem aquestes marques en una gran part de les seves pel·lícules. El film es mou en diferents plans. El pla de l’aventura i el pla del retrat psicològic. El pla de la realitat “real” i el de la realitat virtual. El pla del soroll i el pla del silenci. Tot això en fa una obra pràcticament perfecta. Blow-Up és, també, malgrat la seva austeritat, un dels pocs films del director que aconseguí l’èxit comercial.
A més, queden dues consideracions que contenen el significat més important de la pel·lícula. La primera és que l’ull humà, per molt que estigui entrenat, percep només el que vol veure. Thomas, en efecte, no s’adona de l’assassinat, no s’adona del cadàver. A ajudar-lo intervé l’ull mecànic d’una càmera fotogràfica i, encara que amb ampliacions successives, aconsegueix descobrir “el fet”.
La segona consideració és que Antonioni descriu una realitat que, en la seva essència, no es pot percebre sinó superficialment: la fotografia, així com el cinema o la televisió, només poden donar-nos una “imatge” de la realitat. Aquesta imatge, però, no contribueix a aclarir la naturalesa de la realitat, sinó que, ben al contrari, barreja, per dir-lo d’alguna manera, les cartes del joc plantejat.
Blow-Up ha quedat, en perspectiva, com una obra mestra de l’art-i-assaig del seu temps, plena d’imatges o aparences de la vida moderna i atractiva del Londres de llavors. Inspirat en el conte de Cortázar Las babas del diablo, Michelangelo Antonioni ens mostra com dins de l’aparent rutina quotidiana es fàcil detectar una atmosfera inquietant.
Enric Curto Ferré