BLOW-UP. Presentació al Cine Club

BLOW-UP

Dirigida per Michelangelo Antonioni (1966)

Interpretada per David Hemmings (Thomas)i Vanessa Redgrave (Jane)

Durada: 112’

Sinopsi argumental: La pel·lícula és l’adaptació del conte “Las babas del diablo”, de Julio Cortázar. Thomas, un fotògraf del món de la moda, retrata de lluny una parella que s’abraça en un parc de Londres. La dona se n’adona i li reclama els negatius. Thomas es nega a lliurar-los-hi, però en revelar les fotografies s’adona que ha estat testimoni involuntari d’un homicidi.

CENTRE DE LECTURA

CINE CLUB

Cicle: “Il cinema italiano, un cinema da tener d’occhio”

Reus, 24 d’octubre de 2012

2/4 de 8 del vespre

BLOW-UP O EL DESIG D’UNA NIT D’ESTIU D’ANTONIONI

 Blow-Up transcorre a Londres els anys seixanta. Descriu un dia a la vida d'un fotògraf, Thomas, que va un matí a un parc per fer fotos. L'indret és gairebé desert, tret d’una parella que s'abraça i que Thomas fotografia de lluny. La dona, Jane, s’adona finalment de la seva presència i, molt molesta, li reclama els negatius; però Thomas s'escapoleix. Jane el troba a la tarda i Thomas accedeix a donar-li un rodet, però no li dóna el bo. Després, quan revela les fotografies fetes al parc, s’adona per ampliacions successives (blow-up significa «ampliació» en anglès) que ha estat, de fet, testimoni d'un homicidi. Torna de nit al lloc i veu el cadàver que les fotografies li han permet descobrir. De tornada a casa seva, troba el seu taller regirat: tots els clixés i negatius han estat robats. Desemparat, busca el consell d’un amic, que resulta ser debades. Al matí següent torna al parc i llavors descobreix que el cos també ha desaparegut.

Obra d'una gran modernitat, Blow-Up qüestiona les relacions que mantenen la realitat i la il·lusió, a través del recorregut iniciàtic i incoherent d'aquest fotògraf de moda, Thomas, que descobreix, enllà del seu estudi, el gruix d’una realitat que escapa al seu abast.

La pel·lícula aborda també punts més foscos, com és ara, la por de Thomas a la mort. Anant al parc, busca la tranquil·litat i la calma que necessita, i que el treball no li aporta. Però, quan es troba enfrontat sobtadament a la imatge d’una mort que no sap encaixar de cap manera, la seva vida fa un tomb sobtat.

Podríem dir que el cinema d'Antonioni planteja qüestions de to existencialista utilitzant diferents símbols i que trobem aquestes marques en una gran part de les seves pel·lícules. El film es mou en diferents plans. El pla de l’aventura i el pla del retrat psicològic. El pla de la realitat “real” i el de la realitat virtual. El pla del soroll i el pla del silenci. Tot això en fa una obra pràcticament perfecta. Blow-Up és, també, malgrat la seva austeritat, un dels pocs films del director que aconseguí l’èxit comercial.

A més, queden dues consideracions que contenen el significat més important de la pel·lícula. La primera és que l’ull humà, per molt que estigui entrenat, percep només el que vol veure. Thomas, en efecte, no s’adona de l’assassinat, no s’adona del cadàver. A ajudar-lo intervé l’ull mecànic d’una càmera fotogràfica i, encara que amb ampliacions successives, aconsegueix descobrir “el fet”.

La segona consideració és que Antonioni descriu una realitat que, en la seva essència, no es pot percebre sinó superficialment: la fotografia, així com el cinema o la televisió, només poden donar-nos una “imatge” de la realitat. Aquesta imatge, però, no contribueix a aclarir la naturalesa de la realitat, sinó que, ben al contrari, barreja, per dir-lo d’alguna manera, les cartes del joc plantejat.

Blow-Up ha quedat, en perspectiva, com una obra mestra de l’art-i-assaig del seu temps, plena d’imatges o aparences de la vida moderna i atractiva del Londres de llavors. Inspirat en el conte de Cortázar Las babas del diablo, Michelangelo Antonioni ens mostra com dins de l’aparent rutina quotidiana es fàcil detectar una atmosfera inquietant.

Enric Curto Ferré