L'AVVENTURA. Presentació al Cine Club

L’AVVENTURA

Dirigida per Michelangelo Antonioni (1960)

Interpretada per Monica Vitti (Claudia), Gabriele Ferzetti (Sandro) i Lea Massari (Anna)

Durada: 140’

Sinopsi argumental: L’anada d’un grup d’amics a un creuer acaba amb la desaparició d’una dona, Anna. Això origina una recerca, feta de mala gana, per part del seu promès, Sandro, i d’una amiga de la desapareguda, Claudia, entre els quals comença una relació.

CENTRE DE LECTURA

CINE CLUB

Cicle: “Il cinema italiano, un cinema da tener d’occhio

Reus, 10 d’octubre de 2012

2/4 de 8 del vespre

L’AVVENTURA DINS EL CINEMA D’ANTONIONI

Els darrers anys del règim de Mussolini, a Itàlia, diversos joves realitzadors que s’aixecaren contra les imposicions de la censura feixista estaven posant les bases d’un nou moviment cinematogràfic. A l’acabament de la Segona Guerra Mundial, el 1945, amb Roma, città aperta, de Roberto Rossellini, aquest moviment, el neorealisme, obtingué la carta de presentació en la història del cinema, i a partir d'aleshores es definí amb uns trets característics i uns noms clau. El neorealisme va fugir de la buida grandiloqüència feixista dels anys anteriors i adoptà un to decididament realista, traduït en l'afany d'objectivitat documental i de verisme. Aitals objectius els aconseguí amb la utilització d'actors no professionals al costat dels professionals, el rodatge en escenaris naturals i l'exposició de la problemàtica quotidiana de les classes populars. Després del film de Rossellini, el neorealisme produí obres com Paisà (1946), del mateix autor, Ladri di biciclette (1948) i Miracolo a Milano (1950), de De Sica, La terra trema (1948), de Visconti, i Riso amaro (1949), de De Santis. A més dels realitzadors citats, també s'inscriuen dins d’aquest moviment directors com Luigi Zampa, Alberto Lattuada, Pietro Germi, Renato Castellani, Michelangelo Antonioni, Pier Paolo Pasolini i Federico Fellini.

Michelangelo Antonioni va néixer a Ferrara el 1912; es compleix, doncs, enguany el centenari del seu naixement. Estudià comerç i econòmiques, però es va dedicar a la pintura i al periodisme. El 1939 es traslladà a Roma i va treballar a la revista “Cinema”, editada pel règim mussolinià. Els anys quaranta començà a dirigir curtmetratges i formà part del nucli de realitzadors vinculats al neorealisme. El 1950 dirigí el seu primer llargmetratge, Cronaca di un amore, que mostrava de manera incipient els trets peculiars de la seva filmografia: peripècia argumental que s'esvaeix progressivament en benefici dels seus cèlebres “temps morts”, presentats en llargs enquadraments que dilaten la progressió narrativa; visió de la realitat com a circumstancial i distanciada, identificada amb el contingut de la consciència; insistència temàtica en la “buidor” interior dels personatges, reflectida per una banda en la seva crisi de sentiments i la seva incomunicabilitat i per l’altra en la recerca estilística consistent a substituir la descripció per la representació concreta. Aquesta orientació es consolida en la trilogia constituïda per L'avventura (1960), La notte (1960) i L'eclisse (1962).

Antonioni va renovar l’estètica neorealista i, amb un estil del tot personal, va participar des de la segona meitat dels anys cinquanta en la gran onada d’experimentació lingüística iniciada per la nouvelle vague francesa i en la qual confluïren diverses cinematografies europees. Les novetats consistien a incorporar una gran espontaneïtat, tant en el guió com en l’actuació; l’ús d’il·luminació natural i rodatge fora dels estudis amb pressupostos reduïts; situar la narració en el moment històric present i referida a l’exaltació de la vida i al desig de llibertat com a valor central. No obstant això darrer, el propi cinema esdevé una manera d’autoconeixement personal i, en les pel·lícules, la condició humana és tractada de forma desoladora i aïllada en el marc de la societat petitburgesa. El desig innovador va impulsar, finalment, els joves directors a redescobrir la “mirada” de la càmera i el poder creador del muntatge.

Va ser justament en aquest punt on Antonioni va dirigir el 1960 L’avventura, una pel·lícula que comença com una intriga i acaba com un drama existencial. Desapareix un personatge, Anna, i la desaparició crea un buit que els altres personatges intenten omplir, cadascú a la seva manera. Els crítics hi han assenyalat la influència d’obres contemporànies de Hitchcock, com és ara Con la muerte en los talones (1959) o Psicosis (1960). A L’avventura veiem Monica Vitti, llavors parella sentimental d’Antonioni, com a alternativa europea a les “rosses” del director americà i la pel·lícula esdevé un peculiar document sobre la sensualitat del tedi, personalitzada en la figura llangorosa i distant de l’actriu. La distància i la desubicació provoquen a l’espectador una sensació d’angoixa molt diferent de la que era habitual fins llavors al cinema. Les fugues dels personatges són cap endins, i Claudia, fugint del seu propi itinerari, acaba tornant sempre, talment com si no pogués aconseguir de veritat el seu alliberament. Tot plegat, L’avventura mostra com la gènesi d’una parella comporta el dolor per la mateixa impossibilitat de la unió pretesa. Pot ser que al capdavall es tracti d’una insinuació, per part del director, en el sentit que els sentiments de la nostra època estan sobrevalorats.

Antoni Nomen