BLOW-UP
Dirigida per Michelangelo Antonioni (1966)
Interpretada per David Hemmings (Thomas)i Vanessa Redgrave (Jane)
Durada: 112’
Sinopsi argumental: La pel·lícula és l’adaptació
del conte “Las babas del diablo”, de Julio Cortázar. Thomas, un fotògraf
del món de la moda, retrata de lluny una parella que s’abraça en un parc de
Londres. La dona se n’adona i li reclama els negatius. Thomas es nega a lliurar-los-hi,
però en revelar les fotografies s’adona que ha estat testimoni involuntari d’un
homicidi.
CENTRE DE LECTURA
CINE CLUB
Cicle: “Il cinema italiano, un cinema da tener
d’occhio”
Reus, 24 d’octubre de 2012
2/4 de 8 del vespre
BLOW-UP O EL
DESIG D’UNA NIT D’ESTIU D’ANTONIONI
Blow-Up transcorre a Londres els anys seixanta.
Descriu un dia a la vida d'un fotògraf, Thomas, que va un matí a un parc per
fer fotos. L'indret és gairebé desert, tret d’una parella que s'abraça i que
Thomas fotografia de lluny. La dona, Jane, s’adona finalment de la seva
presència i, molt molesta, li reclama els negatius; però Thomas s'escapoleix.
Jane el troba a la tarda i Thomas accedeix a donar-li un rodet, però no li dóna
el bo. Després, quan revela les fotografies fetes al parc, s’adona per
ampliacions successives (blow-up significa «ampliació» en anglès) que ha
estat, de fet, testimoni d'un homicidi. Torna de nit al lloc i veu el cadàver
que les fotografies li han permet descobrir. De tornada a casa seva, troba el
seu taller regirat: tots els clixés i negatius han estat robats. Desemparat,
busca el consell d’un amic, que resulta ser debades. Al matí següent torna al
parc i llavors descobreix que el cos també ha desaparegut.
Obra d'una gran modernitat, Blow-Up qüestiona les
relacions que mantenen la realitat i la il·lusió, a través del recorregut
iniciàtic i incoherent d'aquest fotògraf de moda, Thomas, que descobreix, enllà
del seu estudi, el gruix d’una realitat que escapa al seu abast.
La pel·lícula aborda també punts més foscos, com és ara,
la por de Thomas a la mort. Anant al parc, busca la tranquil·litat i la calma
que necessita, i que el treball no li aporta. Però, quan es troba enfrontat
sobtadament a la imatge d’una mort que no sap encaixar de cap manera, la seva
vida fa un tomb sobtat.
Podríem dir que el cinema d'Antonioni planteja qüestions
de to existencialista utilitzant diferents símbols i que trobem aquestes
marques en una gran part de les seves pel·lícules. El
film es mou en diferents plans. El pla de l’aventura i el pla del retrat
psicològic. El pla de la realitat “real” i el de la realitat virtual. El pla
del soroll i el pla del silenci. Tot això en fa una obra pràcticament perfecta.
Blow-Up és, també, malgrat la seva austeritat, un dels pocs films del
director que aconseguí l’èxit comercial.
A més, queden dues consideracions que contenen el
significat més important de la pel·lícula. La primera és que l’ull
humà, per molt que estigui entrenat, percep només el que vol veure. Thomas, en
efecte, no s’adona de l’assassinat, no s’adona del cadàver. A ajudar-lo intervé
l’ull mecànic d’una càmera fotogràfica i, encara que amb ampliacions
successives, aconsegueix descobrir “el fet”.
La segona consideració és que Antonioni descriu una realitat que, en
la seva essència, no es pot percebre sinó superficialment: la fotografia, així
com el cinema o la televisió, només poden donar-nos una “imatge” de la
realitat. Aquesta imatge, però, no contribueix a aclarir la naturalesa de la
realitat, sinó que, ben al contrari, barreja, per dir-lo d’alguna manera, les
cartes del joc plantejat.
Blow-Up ha quedat, en perspectiva, com una obra mestra
de l’art-i-assaig del seu temps, plena d’imatges o aparences de la vida moderna
i atractiva del Londres de llavors. Inspirat en el conte de Cortázar Las
babas del diablo, Michelangelo Antonioni ens mostra com dins de l’aparent
rutina quotidiana es fàcil detectar una atmosfera inquietant.
Enric Curto Ferré
BLOW-UP, una opinione personale
ResponEliminaIn questo film, per me, l’indagine alla quale si referisce il titolo è solo una scusa per riflessionare sul senso della realtà nei comunicazione e nei mezzi di comunicazione, anche potremmo dire sul senso della realtà nella coscienza; allora avremmo un tema parallelo a quello de L’avventura. Forse il titolo si referisce, invece, alla galleria d’eroi e contraeroi, spesso le due cose insieme; a tutti i personaggi che lotano per sopravvivere.
Ma tutto questo diventa secondario in Blow-Up perchè qui il tema principale è la cronaca sociale o, meglio, sociologica del momento più seducente di Londra nello splendore de l’arte pop, quando fu la capitale assoluta della moda, la musica e l’arte pittorica. Lo stilo pop voleva essere un arte vivo; representare cose ed idee del suo stesso momento, in particolare la fotografia, la publicità ed i beni di consumi; combinare l’astrazione e la figurazione.
Vedo, dunque, Blow-Up come l’adozione da parte d’Antonioni dell’estetica pop, tra l’omaggio ed il rapporto. Alla Spagna di quelli anni, sotto la dittatura franquista, dove l’estetica emergente era il realismo storico, l’arrivo di Blow-Up fu una noviltà piacevole e sorprendente, un soffio d’aria fresca.